matins punt no

mai he somiat que em cauen dents ni que em creixen. de fet, últimament no somio a les nits. dormo i prou. diuen que és millor. fins que diuen benvinguts al món i aquestes coses matinals. molts cops voldria fer una pregunta del dia en funció de l'humor del matí en concret i rebre moltes respostes per després fer estadísques i treure conclusions absurdes. parlar d'estadístiques i justificar-ho tot amb tants per cent. i prohibir el nosabenocontesta de tot arreu.

diumenge en ralentí

a mig camí d'anar a demanar més llimona, em van entretenir a parlar d'espines llunyanes clavades i coses que no s'expliquen però que sempre s'acaben confessant en un tamboret de barra mentre es brinda per tot allò que no direm mai, en realitat. sempre igual, però sort, potser. com fer diumenge algun diumenge. dormir seguit tantes hores fa estrany i tot. i després el vent aquest que xiula i que fa caminar ràpid. abans de dinar, m'he passat amb les tisores, però és que m'he anat animant a mesura que veia més cabells a la pica. després, he estat a punt de no fer sofregit per evitar el tràngol de la ceba, però al final m'han vençut les ganes de bon gust i total, només hi ha hagut llàgrimes als últims crecs. a l'aroma m'he demanat un cacolat calent, sobretot per les mans al got. soparé croquetes casolanes i buscaré la manta del sofà però ja.

la forma d'un sentit

sí, potser era el fred, el que volia. vent de cara que despentina i talla llavis i el sol d'hivern aquest de mig matí. o saber que demà és dissabte i no em llevaré quan sigui de nit, per exemple. que el mal d'esquena hagi desaparegut i d'acord que la son continua intermitent però si tot fos tan salvable com dir, va, un cafè, i que això sembli de sobte la solució a tot, doncs, no sé, imagina't, saps? imagina't, i somriure d'esquena, a totes les tonteries que algú havia dit un dia i que tu també vas creure't. com a desitjos normals dels matins d'hivern. o les matinades.

(foto de la vic)

hora local

tan parlar del fred de rússia, al final voldré que se'm congelin les pestanyes. sentir el clinc del microones i que la tassa et cremi. escriure alguna cosa als vidres dels cotxes i que tots els punts de llum dels edificis semblin el balcó on t'instal·laries.

la faldilla li fa campana

estaríem parlant de la necessitat de culpar el novembre d'aquest tebi estrany poc definible. d'aquest me n'aniria a casa ara mateix i acabar quedant-te, entre melodies repetides el gust de la cervesa que encadena paraules. en el fons dir mira, sí, i aparcar alguns desitjos mentre et cordes la jaqueta. que total, què, si només volia que em desmuntessis teories. ahir ens van convidar a castanyes després de les postres i un xupito de frangellico que no em vaig acabar. de panellets encara no n'he tastat cap, però l'alea i el xavi me n'han promès de cafè, i artesans, per tirar avall el vespre de diumenge.

efectes secundaris

la rotonda de francesc macià està mitificada. la realment horrible és la de pl.espanya. ho pensava ahir, a l'enèsim semàfor, amb la finestra baixada i la jaqueta treta. i ara aquests cels raros. però si ara ja ens estava bé cordar-nos la cremallera i tapar-nos el coll. els canvis d'humor acaben venint d'aquí, al final, de menjar-me una mandarina de postres mentre ma mare diu que el préssec encara és bo.

tamany quartilla

he fet llistes de coses a l'agenda, sota el títol de 2009 i uns quants subtítols. com per avançar. total, després potser ho estripo tot i m'he d'obligar a recordar a partir de rampells escrits de pressa en llibretetes normals de tamany bolso, entre una llista amb creuetes de gent que ha pagat un sopar, apunts del ple municipal del mes de maig o el plànol aproximat del pis de la júlia quan encara no hi vivia. abans guardava agendes  amb números d'exercicis apuntats amb pilot verd al costat entrades de cine enganxades, frases tontes pretensioses i molts telèfons demanats per tenir el fix d'algú en concret per si un dia no recordes els deures. un dia vaig decidir que m'havia fet gran i que les llençava totes. per sort, les llibretes són una altra història. aquest principi de tardor em fa posar massa nostàlgica. i això que encara no m'he passat a mishima.

foto de la vic